Paraules

La nit estelada

2010-02-12T10:32:00.004+01:00

En aquell petit poblet de la comarca la vida transcorria tranquil.la i pausada. Els seus habitants eren gent amable i treballadora i la gent de fora, els forasters que arribaven ja fos de pas o per passar-hi una temporada, no entenien el tarannà d'aquella comunitat: sempre tant atents, sempre tant ben avinguts. Mai no hi havia baralles ni discussions fora de lloc. Eren com una gran família però encara més unida. Un llaç invisible que els unia per damunt de totes les coses.
Un dia, un viatjant s'hi va aturar per passar la nit. L'home, que venia sabons de porta en porta, res en sabia de l'extranya comunió entre els habitants del poble, però aquella nit no podia dormir. Un gran pes al pit no el deixava respirar i una boirina enteranyinava el seu cap. Ja de matinada, quan tothom dormia, es llevà a veure si amb una mica d'aire fresc es sentia millor. Al sortir a fora va pensar que estava sommiant, que allò que veia no podia ser real. El paissatge es difuminava davant seu. El cel estelat era una maranya de pinzellades que es recargolaven, s'unien i es separaven, conformaven un tot, com un traç interminable.
El que el viatger no sabia era que aquell cel el formaven els somnis dels habitants del poblet cada nit. Cada nit els desitjos i les pors de tots ells s'enlairaven a través de les teulades, més amunt dels arbres i les muntanyes, transformant la nit en una veritable obra d'art. I era per això que als habitants d'aquell petit poblet els unia un llaç únic i especial; perquè, al cap i a la fi, no hi ha res més important que els nostres somnis.

Una iniciativa de Relats conjunts

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

2009-02-12T18:03:00.002+01:00

Si preguntessin als habitants d'aquell petit poble, explicarien històries que una vegada havien sentit a la vora del foc. Desde feia generacions els corbs eren visitants de pas, només s'hi estaven uns dies damunt de l'arbre, però en tenien prou per fer encongir l'ànima de tot aquell que gosés descansar sota les seves branques.
Aquell glaçat matí d'hivern ningú s'atreví a recórrer el camí que, cobert de neu, només els corbs trepitjaven. Al capvespre, quan la llum del sol s'esvaïa tímida rere les muntanyes, un foraster arribà al poble. Com és natural, no s'adonà de l'expectació creada dins de cada casa, darrera cada cortina; però el que segur no sabia, era de quina manera el cor d'aquella gent començá a bategar amb força, aterrits i paralitzats pel pànic, al veure com aquells ocellots negres descendien un a un col.locant-se, amb molta cura, damunt dels braços estesos del nouvingut. Fou aleshores quan, amagats rere les cortines, dins la seguretat de les seves cases, els veïns d'aquell petit poblet, pogueren veure com els ulls del foraster s'encenien com unes brases. No podien apartar la vista de la seva mirada, els havia hipnotitzat i poc a poc anava carbonitzant les seves ànimes encongides.

Una iniciativa de Relats conjunts

Ells

2008-09-08T12:02:00.001+02:00

Em vaig despertar suant. Un estrany silenci colpejava el meu cap, sentia nàusees i no recordava que era el que havia sommiat; aquesta vegada no. Amb el café amb llet, un cop a la cuina, vaig observar a través de la petita finestra i vaig poder veure quelcom de sorprenent. La ciutat en runes tenia ara un nou color, una llum diferent que m’omplia d’una sensació a mig cami entre la por i la calma més absoluta.De les cases enderrocades hi sortien rius de gent, éssers d’algún tipus, però eren molts i desde on jo em trobava semblaven infinites fileres de formigues traginant sense descans. Unes flors enormes s’alçaven majestuoses desde el terra fins a sobrepassar el que quedava d’aquells edificis bombardejats temps enrere. Semblaven arribar fins al cel, i d’entre els pètals hi emanava una llum, aquella que resultava tant extranya i que t’omplia l’ànima fins fer-te vomitar, per després sentir una buidor dins teu tant enorme que ja res no importava. Semblava que aquells éssers sortien de sota la terra, eren com animalons envaïnt un espai ja envaït molt abans de que ells arribessin. Eren molts, eren més que nosaltres i, ara ho sé, seriem el seu aliment més apreciat. Escric aquestes linies amb ma tremolosa, els crits són cada cop menys freqüents. Segueixo arraconada dins del bany, darrera la porta, no m’atreveixo a moure’m.
Voldria…No, sento un soroll a l’altra banda, s’apropen, si…Aju…

Camins

2008-09-08T11:57:00.000+02:00

Resguardada del món exterior, se sent capaç de qualsevol cosa. Els seus desitjos més íntims sorgeixen ara amb més força que mai. En la foscor de la seva habitació, dibuixa camins invisibles entre els seus dits i la pell morena, deixa que siguin ells els que guiïn la seva imaginació. No perd detall, com si d’un mapa es tractés, troba camins que es bifurquen, senderes tortuoses, inclús petits senderols que no apareixen a cap planell.
En aquell precís instant tanca els ulls i contempla tot els seu cos desde una posició privilegiada. Es ella mateixa la que està allà abaix, enredada entre els llençols, amb ell al seu costat. L’escena es converteix en la seva millor aliada, li xiuxiueja que no deixi de mirar, que no es perdi el detall de la seva llengua entre els seus pits, ni el de la seva ma acaronant aquell sol al seu melic. Que no es perdi l’instant en el que, embogida, crida el seu nom per, després, quedar-se feta un cabdell, sola, al mig del llit.

Desconeguts

2008-09-08T11:56:00.000+02:00

Cregué per un instant que s’havien creuat abans, que aquells ulls negres els havia vist en algún lloc. Ella, sentia que es coneixien de tota la vida, com si no podia ell endevinar els seus desitjos més íntims, colar-se dins del seu cap a la vegada que ho feia dins del seu cos i li donava tot el que necessitava a cada instant. Eren dos cossos anònms, sense nom, sense vida més enllà d’aquelles quatre parets, més enllà d’aquell llit de llençols blancs i cobrellit granat a joc amb les cortines.
Al sortir del bar, sense creuar paraula, caminaren agafats de la mà fins a la pensió de la cantonada. Volien el mateix, volien fugir de la rutina, fugir dels seus pisos buits, de la nevera amb porcions individuals, dels seus raspalls de dents solitaris.
I ara, compartint suor i saliva, arribaven al límit d’allò que és comprensible, al límit del que és real, perquè eren un de sol. No hi havia dubte de que així era, resultava esfereïdor.
Però per molt estrany i sinistre que semblés, ells seguiren embestint-se, gemegant i revolcant-se durant hores. Mai abans s’havien sentit així, mai abans tant de desig, mai abans tanta passió, pero…qui eren en realitat?
Es feia de dia quan els dos cossos exhausts s’adormiren. La llum es colava timida entre les cortines, l’aire estava viciat, mantenia encara l’escalfor de la nit anterior. Al despertar-se, es trobaren amb l’espai buit al seu costat, només uns llençols rebregats i encara humits sota la seva pell. Ell i ella, cadascú a la seva habitació, als seus pisos solitaris i plens de silenci. Cadascú al seu llit.
S’havien trobat en els seus somnis més calents, s’havien conegut compartint jocs i fluids en una altra dimensió i ara, ara només volien seguir sommiant.

Torna

2008-09-08T11:54:00.000+02:00

Creia que no pasaria
Que olors i humitats
no cremen,
no tornen
Pero ho fan, i jo
jo et busco
De nit
entre els llençols
Seda i saliva,
llengua i mossegada
Torna aviat
Torna
Que sola no em trobo
I el meus dits
imperfectes
maldestres
no em fan
sentirte a prop
Torna

Diga'm que m'estimes

2008-09-08T11:52:00.000+02:00

Avui
vull que m’atrapis
amb força
Que descobreixis
cada racó
Penetrant cada porus
amb llengua i saliva
Pells calentes
a tocar
Lascives les mirades
Deixa que la suor
uneixi
els nostres cossos
I crida ben fort
Gemega
que m’estimes

Publicat al recull de poesia eròtica de retatsencatalà.cat

Pobres

2008-09-08T11:50:00.000+02:00

De nit la suor m’envaeix
Els ulls oberts, l’aire viciat
L’espai dins del meu llit i les mans
busquen
recorren,
assalten el meu cos
Et busquen a cada racó,
Seguint el passos que
un dia
les teves empremtes dibuixaren
Pobres ingènues,
què perdudes sense els teus petons,
sense el camí humit
de la teva saliva.
Tan sols els queda l’intent
Pobres ingènues
Crit ofegat
Pell mullada
El coixí no em regala
ni aromes ni remors

Avui

2008-09-08T11:49:00.000+02:00

I com ahir, el dia és gris si no hi ets tu
Les notes sordes
les paraules buides
la vida sense vida
Però m’arriba llunyana una melodia
d’unes mans al piano
I en cada tecla el teu nom escrit
I a cada compás, el teu alè m’acarona la nuca
Hi ets
Sí
I jo somric

Solitut

2008-09-08T11:48:00.000+02:00

On ets?
On t’amagues?
Què t’han fet que m’oblides?
Anyoro el teu silenci
La calma dolça després de les llàgrimes
La foscor que embolcalla
El sabor dolç de les paraules
no dites
mudes
Aclucar els ulls
perdre’m entre les ombres
Torna solitut
Què sola m’has deixat

P.D: Hi ha dos tipus de solitut: la imposada i la pròpia i necessaria. Jo anyoro la segona

Els veïns

2008-09-08T11:46:00.000+02:00

Desde aquí dalt tinc una vista privilegiada, una perspectiva única. Porto anys observant i per primera vegada preferiria no haver-ho fet mai.
Van arribar amb discreció, sense enrenous; es podria dir que gairebé ningú va adonar-se del canvi. Aquella parella tant moderna, si, aquells que tenien un gos i un gat, doncs aquells van marxar farà cosa d’un mes. Es traslladaven a l’Empordà, crec que em va comentar ella.
Els nouvinguts, com deia, arribaren sense fer soroll. En un parell de dies ja hi estaven instal.lats. Ell, jove, alt, elegant, sempre encorbatat; vaig pensar que debia ser un alt executiu d’aquests que sempre viatgen i tenen reunions importants. Ella, poca cosa, d’aspecte delicat, sempre amb el cap cot, dona de poques paraules.
No va ser fins passada una setmana que vaig sentir el primer crit seguit d’una remor de plats trencats. Vaig treure el cap per la finestra del menjador. Si em posava de puntentes podia veure el pati dels baixos. Hi havia llum, atravessava els finestrons i s’hi adivinaven dues siluetes que semblaven no parar quietes. De cop silenci. Un silenci que esgarrifava i de nou la trencadissa, els crits i les amenaces.Ningú més va sortir a mirar, tothom estava massa enfeinat amb les seves cabories; amb els sopars, els nens, la televisió. Jo, de la finestra estant, tremolava. Estava esgarrifada. D’un salt vaig agafar el telèfon i vaig marcar el número d’emergencies. Mentre esperava vaig tornar a mirar avall. Massa tard. Ella, tan poca cosa, ja era muda. Jeia al terra sobre un bassal de sang.
Massa tard.

De cels i d'inferns

2008-09-08T11:18:00.000+02:00

Asseguts a la barra d’aquell cafè, ell explicava la seva historia. Havia passat feia només dues hores, i encara estava en estat de shock.
No feia més que donar voltes al tema, una vegada i una altra, però de res servia recrear l’escena, havia succeït i no feia falta pensar-hi tant.
Caminava camí de la feina i, al creuar el carrer, va sentir un soroll espantós, com si un milió de persones s’haguessin posat a cridar totes alhora, a ple pulmó, creant un sol crit fantasmagòric que posava els pèls de punta. Es girà lentament i va poder veure que, just per on ell acabava de passar, un piano havia caigut en picat desde un setè pis fins la vorera. Va caure trencant-se en mil troços i en aquell mateix instant, en tant sols una fracció de segon, va sentir que havia tornat a néixer. No creia en cels ni en inferns, però mentre parlava imaginava si un angel, d’aquells sense sexe, amb ales i plens de bondat, no s’hauria creuat en el seu camí.
Just darrere seu, una noia ocupava una taula. Damunt, un cendrer ple de burilles i un núvol de fum que tot ho cobria. La noia no havia pogut evitar escoltar tota la conversa que desde la barra li arribava amb total claretat. Què bé, pensava, quina sort saber que en només un segon podem morir i deixar enrere aquesta vida, que no és vida ni és res, només un cúmul de desgràcies, de tristor i soletat.S’entretenia amb un anell de compromís, el feia girar damunt la taula mentre les llàgrimes vessaven dins de l’amarg cafè. El seu promès s’havia fugat amb la xicota del seu millor amic, i això, la deixava a ella en res. Ella no era res per a ningú. Aquell anell només representava la traïció, l’engany més fastigós, la falta d’esperança.
Portava ja una bona estona escoltant al noi del piano, i fer-ho va fer que per un moment oblidés les seves penes per així imaginar-se com una victima accidental d’algún estrany gir del destí.
Ella tampoc creia ni en cels ni en inferns, però li hauria agradat ser un àngel i, així, aconseguir la llibertat.
El cambrer va servir una altra copa a la parella de la barra i enretirà el cafè d’aquella noia que semblava tant trista i tant sola.Aquell era, sens dubte, el pitjor dia desde que treballava en aquest local. Els clients no deixaven d’entrar i sortir, es passava les hores servint a persones que no l’importaven gens, n’estava fart i volia deixar-ho. A més a més no tenia el cap on hauria de ser. Entre l’anar i venir de la gent, les seves passejades entre les taules, les converses alienes; en mig de tot això estava la seva mare. A la pobra la tenien en una habitació d’hospital, feia ja un parell de mesos que l’havien ingressada. Fins al moment no havien sapigut dir-li què era el que la seva mare patia, quina solució hi havia i fins quan s’hauria d’estar allà. Estava nerviós, no volia oblidar-se de trucar. El metge li ho havia dit feia una setmana: truquim vostè d’aquí a uns cinc o sis dies i parlarem dels resultats de les proves. Al arribar a la barra, va deixar-hi els gots i les copes i desaparegué dins la cuina. Allà hi havia un telèfon, només pel personal autoritzatt; va despenjar i trucà al metge. La seva mirada ho deia tot. Tampoc ell creia en cels i en inferns, però la seva mare, que si que hi creia, per fi era lliure. Per fi havia abandonat aquell horrible llit d’hospital, per fi deixava enrera els problemes, les penes.
Ara era un àngel.

Recordes?

2008-09-08T11:16:00.000+02:00

Recordes quan ja no recordavem?
Quan la pluja esborrava les nostres
petjades
Quan creies que sempre seria així
Que mai avançariem
Que les coses no canvien
Pero ho fan
Si
I ara res es el que era
Ara la pluja només
mulla
neteja
purifica
I tu m’abraces per l’esquena
Els anys passen depressa,
ens ajuden a canviar
Avancem
Per fi

Sobre el teu pit

2008-09-08T11:15:00.000+02:00

Una altra nit
i una més després d'aquesta.
Que sigui la teva llum la que ilumini,
la que em guii fins al teu llit.
Que siguin els teus dits el que,
lentament,
tanquin els meus ulls i em donin
descans

Mai més

2008-09-08T09:50:00.000+02:00

Dimarts pel matí. Són més de les vuit i, com sempre, faig tard. Hauré de córrer una mica més si vull agafar el bus i no arribar a l’oficina quan la reunió ja hagi començat.
Baixo les escales, em poso nerviosa si he d’esperar que l’ascensor pugi desde abaix de tot. Passo per la seva porta, no puc evitar frenar el pas, gairebé puc sentir el seu aroma, la seva respiració a l’altra banda de la paret. Freno, no vull fer-ho, però ho faig. Amb el cor bategant-me amb força, acosto la cara, acarono la fusta amb suavitat, com si toqués la seva pell, com si tancant els ulls em transportés a les tardes de dissabte. Vaig jurar que mai més tornaria a passar, que m’oblidaria d’ell, del seu somriure, de les seves mans, dels seus llavis.
Els dissabtes eren nostres, però eren bruts i plens de remordiments. La seva dona, el meu xicot i nosaltres dos en mig d’una farsa que poc a poc ens consumia.
Més de les vuit i jo segueixo aquí, paralitzada davant la segona porta del cinquè pis. Paralitzada i amb la pell de gallina. He de marxar, a la feina m’esperen i tinc una reunió molt important. Tot i així, aquí estic, dreta davant la seva porta, dessitjant que l’obri i em faci seva un cop més. He de marxar però no em puc moure, una força invisible em té clavada al terra. Sento unes pases, s’acosten, ja són aquí. Hola, sóc jo. Passa. Jo…amb un dit als llavis em fa callar i jo, jo perdo la noció del temps entre les seves cames.
No tornarà a passar. Ho juro.

Relat publicat a Relats en català.
i editat en el recull de relats: 10x10 microrelats (la Quadriga)

Aina

2008-09-08T09:24:00.000+02:00

Mentre m’observes,
en els teus ulls el meu reflexe
i una llàgrima que vessa,
només per dir-te que t’estimo.

Inesperada,
tan petita,
les teves abraçades m’atrapen,
amb força,
m’aixequen,
em porten cançons ja oblidades
que es tornen més dolces
si et sento bategar.

Ella

2008-09-07T11:58:00.000+02:00

Encara amb el barnús posat caminava descalç de punta a punta del passadís. Abans, quan era a la dutxa, pensava en ella, en si la veuria aquella nit, si tornarien a creuar-se les seves mirades, imatges borroses pel fum que sempre inundava aquell petit local. L’aigua colpejava el seu cap i relliscava fins els peus perdent-se en un remolí d’escuma, i no podia deixar d’imaginar-la. El seu somriure, aquella manera de caminar. La desitjava.
Al sortir de la dutxa, un cigarret i la necessitat urgent de posar un vinil al plat, l’Unk in funk de Muddy Waters. Quan sentia aquella guitarra tot semblava tornar al seu lloc, la seva vida tenia sentit, tot seguia un ordre establert on els acords i els silencis conformaven una xarxa invisible que el protegia.“Just to be with you” i un altre cigarret. Encara amb el barnús, envolcallat per la foscor que poc a poc envaïa tots el racons del seu pis, es serví un whisky. Curt, sense gel, necessitava sentir tot el sabor, la intensitat i la textura, volia sentir l’escalfor dins seu, una escalfor que feia molt de temps que necessitava i ningú li regalava.
Ja amb els texans posats, la samarreta negra de Stevie Ray Vaughan i les seves inseparables John Smith, va posar un peu al carrer. Es va encendre un altre cigarret i començà a caminar. La nit era càlida. Gairebé no hi havia ningú pel carrer i el silenci l’acompanyava deixant sentir només el soroll de les seves passes. No havia quedat amb ningú, era una d’aquelles nits en les que necessitava estar sol, sense l’obligació de mantenir una conversa, sense haver d’aguantar les brometes i els crits dels seus amics. En realitat el que volia era trobar-la a ella. Hi havia dies així, dies en els que es llevava amb la seva mirada, amb el seu somriure roçant-li els llavis. Dies on el café amb llet tenia el sabor de la seva pell, on cada detall el duia, inevitablement, sota els llençols del seu llit.
Feia gairebé tres mesos que s’havien conegut. Bé, tant sols varen ser un parell de frases intercanviades a la barra d’un bar, però desde aquell moment la seva vida va canviar per complert. Podria semblar que el que li passava és que estava obssessionat, però no era així, era molt més que això. Era quelcom d’inexplicable, una sensació que li pujava desde l’estómac i li emboirava el cap. Mai abans li havia passat res de semblant. Era una noia preciosa amb una veu dolça, d’aquelles que et fan sentir a gust, una veu d’aquelles que t’abracen quan et parlen. Ella va demar-li un cigarret, ell li va donar, ella el va encendre i li donà les gràcies. Va ser aleshores quan tot va passar. Va anar molt depressa però va ser real, al menys així ho creia ell. En el silenci que es va crear entre ells dos mentre deixaven anar el fum dels seus cigarrets hi havia alguna cosa, alguna cosa invisible que s’apoderà del moment.Va tancar els ulls i es deixà portar. Al obrir-los tot era fosc, només s’ecoltava una melodia llunyana, molt tènue, quasi imperceptible. Era Jimmy Rogers, “I can’t believe”.
Quan la vista s’acostumà a la foscor va poder veure on es trobava. Era una petita habitació. Paper pintat a les parets, moqueta al terra, un petit escirptori de fusta i un llit de matrimoni. Dos cossos semblaven amagar-se entre els llençols. Dos cossos completament nus, respiraven profundament, calmats, sense preocupacions. S’acostà a la vora del llit, aleshores els va reconèixer.
Era ella, la noia preciosa del bar. Tal i com ell havia imaginat tantes i tantes vegades, la seva pell era suau, perfecte, daurada i delicada. Els cabells li queien acaronant-li la orella i acabant sobre la seva espatlla. Al seu costat, embolicat entre les seves cames hi havia el cos d’un home. Era ell. Ell mateix estirat damunt del llit, amb el pit tocant l’esquena d’ella, abraçant-la pel darrera i l’expressió al rostre de qui és feliç i no s’ha d’amoinar per res. Els llençols estaven rebregats, l’ambient viciat, xafogós, indicava que poca estona abans tots dos havien estat ben desperts, compartint calor, suor i somnis incomplets; abraçant-se amb força per si de cas tot desapareixia, per si de cas tot s’esfumava com un somni.
Mentre els observava dormir, va adonar-se de que en realitat no es trobava en aquella habitació, tant sols els veia allà, com si s’ho mirés desde fora. Va tancar els ulls una vegada més.
De sobte tornava a trobar-se al bar de sempre, arrepenjat a la barra, ella seguia davant seu amb el cigarret que li acabava de donar. Va donar una última calada i li va dir:
-Sort que has arribat, feia molt que t`esperava.
-Però què ha passat? – va dir ell.
-Fa temps que t’observo. De vegades vens amb els teus amics, d’altres, com avui, vens tot sol, com si esperessis alguna cosa i no sabessis el què.
-Bé, jo…-Però jo et conec bé, ets com jo, un solitari, una anima de blues, un sommiador.
Aleshores li va explicar tot. Ella buscava algú que l’entengués, algú amb qui compartir la seva extranya habilitat, i l’havia trobat a ell. Tots dos eren capaços d’entrar dins la música, de col.larse entre els acords d’una cançó. Això els permetia viatjar allà on volguessin, on més desitgessin estar. La música no tenia limits ni fronteres, dins ella tot era possible; ho acabava de comprovar.
Desde aquell dia tornava una vegada i una altra a la barra d’aquell petit bar. B.B. King, John Lee Hooker, John Mayal, James Brown, Etta James…Tots i cadascún d’ells els traslladaren a un munt de nits inoblidables on l’únic que importava eren ells dos, la seva passió i els seus desitjos més íntims.

Relat presentant a un concurs de relats amb el Blues com a temàtica